Altre de l'usuari Algú
Encetem la campanya "Quin Xave@, Compare"
Des de Valencianisme per Algemesí encetem una campanya de crítica social i política, ara que s'apropen les eleccions locals, però sense caure en el mateix error que els partits polítics i el seu constant entrecreuament d'insults. Per això, proposem que l'humor siga el mitja amb el que dir el que volem, pensem o sentim als que pretenen governar i els que encara governen Algemesí.
Havem decidit basar la campanya amb el model de Cuanto Cabrón, pàgina humorística que s'ha convertit en tot un fenomen de masses a Internet. Consisteix en curts sketch de 2 o 4 escenes fets amb senzills programes digitals (com el Paint que tots tenim a l'ordinador) i l'ús de memes, imatges gràfiques molt conegudes com Troll Face, FUUUU o Forever Alone. En la mateixa pàgina de Cuanto Cabrón expliquen com fer-ne en una guia fàcil. Per fer un símil, el nom de la campanya local serà "Quin Xave@, Compare"
Podeu enviar els vostres dissenys al correu d'aquesta pàgina: algemesivalencianista@hotmail.com, adjuntant l'arxiu d'imatge i el vostre pseudònim. Els anirem pujant en aquest blog segons ens arriben i crearem una pàgina especial per fer tot el recopilatori.
Esperem les vostres dissenys i recordeu, "quin xave@, compare".
Havem decidit basar la campanya amb el model de Cuanto Cabrón, pàgina humorística que s'ha convertit en tot un fenomen de masses a Internet. Consisteix en curts sketch de 2 o 4 escenes fets amb senzills programes digitals (com el Paint que tots tenim a l'ordinador) i l'ús de memes, imatges gràfiques molt conegudes com Troll Face, FUUUU o Forever Alone. En la mateixa pàgina de Cuanto Cabrón expliquen com fer-ne en una guia fàcil. Per fer un símil, el nom de la campanya local serà "Quin Xave@, Compare"
Podeu enviar els vostres dissenys al correu d'aquesta pàgina: algemesivalencianista@hotmail.com, adjuntant l'arxiu d'imatge i el vostre pseudònim. Els anirem pujant en aquest blog segons ens arriben i crearem una pàgina especial per fer tot el recopilatori.
Esperem les vostres dissenys i recordeu, "quin xave@, compare".
Patetisme polític o com justificar la teua destrosa
“Algemesí, tiene la gran suerte de estar situada en el centro de un gran bosque. Estamos rodeados de naranjos y no somos una ciudad contaminada, no necesitamos en absoluto zonas verdes para respirar, no necesitamos parques para las plantas necesitamos parques para las personas."
"El Campanar" pamflet pepero local.
Associat amb Ecologistes en Acció.
"Alcaldes sense dignitat"
“En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules —òbviament en versió castellana— les va dir l’alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l’havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.
És normal que persones amb poder polític acoten el cap de manera tan servil davant d’una colla de bròfecs? Tant la senyora Català com el senyor Rubert deuen posseir un conjunt de qualitats i mèrits personals que els han permès d’arribar a ocupar els càrrecs que ostenten. I tanmateix, callen, obeeixen, i renuncien mansament a parlar en la seua llengua, en un míting del seu partit, al seu propi territori. Més encara, la senyora alcaldessa de Torrent demana perdó i qualifica com un defecte el fet de ser valencianoparlant.
No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n’avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.
El vostre partit s’ha especialitzat en el transvestisme de tot tipus. Fer passat lladres consumats per gestors honrats, ocultar l’orientació homosexual d’alguns dels seus líders, que hipòcritament desfilen al capdavant de manifestacions homòfobes, o fer proclames valencianistes quan senten —i li donen cobertura política— un odi profund i amarg per la llengua del seu poble, i —per tant— pel seu mateix poble.
Vós —tot i els vostres càrrecs i la vostra autoritat— us comporteu com a vassalls submisos dels illetrats que tenen la gosadia d’esbroncar-vos a casa vostra quan us expresseu en valencià. No és ja una qüestió d’ideologia. I —sens dubte— no és una qüestió d’espanyolisme, perquè segons la vostra pròpia ideologia, els valencians seríem tan espanyols com els castellans. O és que no us arribeu a creure allò que prediqueu amb tanta passió?
És —ras i curt— una qüestió de dignitat. De dignitat personal i de valor. Jo tenia entès que els partits de dretes servaven una alta consideració per l’autoritat. Doncs, si en algun moment, algú ha de demostrar qui mana, vós, senyor alcalde i senyora alcaldessa, heu perdut una ocasió magnífica de mostrar que sou persones amb dignitat i no simples esbirros d’una colla de colons semianalfabets, que arriben a estar orgullosos d’ignorar la llengua del poble que els ha donat a menjar durant la major part de les seues vides. Quina paradoxa! Ells, tan pagats de la seua discapacitat intel·lectual, i vós tan avergonyits de ser valencians i tan penedits de saber parlar la vostra llengua.
Com a alcaldes de Torrent i de Vila-real, representeu tota la gent dels vostres pobles. És això el que penseu d’ells? Que tenen el defecte de ser valencians? Que han de demanar disculpes per parlar en valencià? Si és així, i ja que de dignitat sembla que no us en queda gens, tingueu al menys la decència de dir-ho en la propera campanya electoral. Digueu als vostres conciutadans que penseu que ser valencià és una vergonya que s’ha d’ocultar; que ser valencianoparlant és un defecte pel qual s’ha de demanar perdó. Ja que no sou dignes, sigueu —al menys— sincers.
Trobat a El Punt
Falles d'Algemesí 2011
 |
| Falla Bernat Guinovart |
 |
| Falla Plaça del Cid |
 |
| Falla Víctor Pradera |
 |
| Falla Crist de l'Agonia |
 |
| Falla Ideal Terrassa |
 |
| Falla El Pla |
 |
| Falla Santa Bàrbara |
 |
| Falla Tres Moreres |
 | |||
| Falla Cabanilles |
 |
| Falla Mercat |
Valencianistes d'Algemesí (I) Martí Domínguez i Barberà, 2ª part: "La dignititat d'un periodista"
Martí Domínguez i Barberà, un gran escriptor, periodista i home de bé, compromès amb la justícia i la llibertat, va ser un home lliure que va saber alçar la seua veu en defensa de la dignitat del nostre Poble.
El 1924, amb 16 anys, començà la carrera de Dret a València. El 1928 publicà el seu primer llibre de versos en castellà, titulat “Versos de juventud” Home emprenedor, lletraferit i entusiasta de la literatura, el 1931 va fundar a la seua ciutat nadiua el setmanari Llevant, del qual fou el seu director. Va col·laborar amb la Dreta Regional Valenciana de Lluís Lúcia. El 1934 obtingué el Premi Extraordinari dels Jocs Florals d’Algemesí, amb el poema Arròs.Posteriorment, en esclatar la guerra civil, ell que era un home d’una gran religiositat, hagué d’amagar-se per tal de fugir dels escamots republicans. L’any 1939 es convertí en redactor de Avance, alhora que participà en la creació del diari Levante. El 1941 escriví i preparà l’edició de Mont, el monte musical, que no es va publicar. Escrigué també Alma y tierra de Valencia. El 1949 fou nomenat director del diari Las Provincias. El 1955 guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de València, amb el Poema Arbres, que Martí Domínguez dedicà “a la memòria de Teodor Llorente, poeta de València” El diari Las Provincias el publicà sencer, el dia 7 d’agost d’aquell mateix any. En este poema, Martí Domínguez feia un elogi de la llengua dels valencians:
“La llengua és a la Pàtria
lo que a la terra els arbres:
l’arrelam que l’apreta,
els troncs que l’ennobleixen,
les branques que s’eixamplen
per donar-li son ombra
i a la volta son fruit.”
lo que a la terra els arbres:
l’arrelam que l’apreta,
els troncs que l’ennobleixen,
les branques que s’eixamplen
per donar-li son ombra
i a la volta son fruit.”
Martí Domínguez, es lamentava de la desídia a la que es veia sotmesa la nostra llengua:
“Ai del poble que talla els seus boscs mil·lenaris
i abandona els solcs patris de les pròpies collites!
i abandona els solcs patris de les pròpies collites!
En el poema, Martí Domínguez feia una descripció de la diversitat, de la riquesa i de la persistència de la llengua:
“I per damunt de tot,
queda la veu
viva del poble pla,
filla de Déu.
Borbolla el valencià pertot arreu:
d’Elx al Maestrat, d’Alcoi a Vinaròs:
cast en Morella, altiu en Guadalest,
fort en Biar...anacreòntic, llest,
en mig dels tarongers
i els camps d’arròs”
queda la veu
viva del poble pla,
filla de Déu.
Borbolla el valencià pertot arreu:
d’Elx al Maestrat, d’Alcoi a Vinaròs:
cast en Morella, altiu en Guadalest,
fort en Biar...anacreòntic, llest,
en mig dels tarongers
i els camps d’arròs”
El 1956 va participar en l’homenatge que Lo Rat Penat dedicà a Carles Salvador.
Però la data que marcà la grandesa humana de Martí Domínguez, va ser el 16 de març de 1958, amb el seu discurs de mantenidor de la fallera major de València, al Teatre Principal. Cal tindre en compte que uns mesos abans, el 14 d’octubre de 1957, hi havia hagut la riuada que va assolar el Cap i Casal, amb una ajuda nul·la per part del govern de Madrid. Martí Domínguez, director deLas Provincias, davant d’este menyspreu per part de les autoritats, pronuncià el discurs: “Valencia, la gran silenciada. Cuando enmudecen los hombres...¡ hablan las piedras!” Les seues paraules, plenes de valentia, s’adreçaren a les representants de Catalunya i Balears, que formaven part de la cort d’honor de la fallera major: “princeses de terra i mar perquè València vol beneir-vos i saludar-vos en esta llengua nostra i vol que sentiu en ella bessones, amb la triple germanor del mateix esperit, del mateix mar i del mateix idioma” Amb el seu discurs de mantenidor, Martí Domínguez denuncià la marginació que sofrí València, així com l’oblit de les nostres senyes d’identitat. La seua va ser de les poques veus crítiques respecte el franquisme. Per això mateix, el Ministerio de Información y Turismo va pressionar els propietaris de Las Provincias,perquè l’obligaren a deixar el càrrec de director. Així el 25 de juliol d’aquell mateix any, Martí Domínguez presentava la dimissió.
El 1960 escrigué i estrenà l’obra de teatre “No n’eren 10?”, “un apunt dramàtic inspirat en l’Evangeli de Sant Lluc” i editat per Cosmos. Esta obra va ser qualificada per Joan Fuster, com “un hito importante en la vida teatral valenciana de nuetro siglo” També Vicent Ventura escrigué: “Una obra teatral en idioma valenciano y escrita por un periodista excelente, agudo, batallador” Martí Domínguez, en la presentació de “No n’eren 10?” adverteix sobre la“unitat substàncial de la llengua que es parla al Principat, Balears, València, el Rosselló, la Cerdanya , a les Valls d’Andorra i a la ciutat de l’Alguer de Sardenya”
El 1962, Martí Domínguez s’incorporà a la revista València-Fruits, de la qual va arribar a ser director. El 1964 pronuncià a Barcelona la conferència “Nacionalisme i cristianisme”, i el 1966 fundà amb Vicent Ventura i J.J. Pérez Benlloch, el diari Al dia.
Home compromès amb la nostra cultura, el 1971 formà part del Patronat de la Universitat de València, i el 1972 publicà la novel·la Els horts, el 1978 Els nostres menjars, i el 1980, Els Borja.
Formà part de l’Associació La Paraula Cristiana, fundada el 1973, juntament amb Robert Moròder, Joan Senent, Mossèn Vicent Sorribes, Vicent Badia i Marín, Sanchis Guarner, Pere Riutort, Cristòfor Aguado, Joaquim Meneu i Ramon Haro.
El 10 d’agost de 1984 morí a València, després d’una vida fecunda.
Martí Domínguez va ser un ferm defensor de la nostra llengua, enfront d’aquells que reneguen d’ella: “esa estoreta velleta (deia Martí Domínguez) que muchos teneis en el porche....perquè no fa fi i perquè parlar en valencià no fa fi. ¡Quanta coentor, Dios mio...esa estoreta, valencianos, no la tireis, no la guardeis en el porche; ponedla en circulación”
Com ha dit Agustí Colomer, Martí Domínguez “il·lustra a la perfecció l’esperit conciliador d’un escriptor que, com el pacient artesà medieval, encaixa les tessel·les del gran mosaic de la valencianitat”.
Berca Març 2011 ... ... ...
Per vergonya aliena, em negue totalment a comentar qualsevol cosa sobre el Berca d'aquest mes. Punt i final.
PRONUNCIAMENT DE LA PLATAFORMA DE CIUTADANS I CIUTADANES D’ALGEMESÍ PER LA REANUDACIÓ DE LES EMISSIONS DE LA TV3.
PRONUNCIAMENT DE LA PLATAFORMA DE CIUTADANS I CIUTADANES D’ALGEMESÍ PER LA REANUDACIÓ DE LES EMISSIONS DE LA TV3.
La història televisiva d’Algemesí es troba profundament vinculada a la de la TV3. Abans que molts pobles valencians pogueren veure la Televisió de Catalunya els algemesinencs i algemesinenques ja vincularem la nostra estimada televisió local BERCA TV a aquest canal de televisió. Són molts els ciutadans i ciutadanes d’aquest poble que durant anys, per raons de qualitat, lingüístiques i/o culturals, han tingut entre la seua oferta cultural, lúdica, informativa i esportiva la TV3, i aqueixa és una realitat que el Plenari del nostre Ajuntament ha reconegut.
El ben cert és que el recent cessament de la senyal d’aquest canal a les nostres llars ha empobrit l’oferta televisiva que tenien els algemesinencs i algemesinenques. No podem oblidar que el fet que arribe un canal als nostres televisors, evidentment no ens obliga a veure’l. Fins ara tot/a algemesinenc/a podia optar entre veure’l o no. En l’actualitat tal opció ja no es dona.
Pensem que han de ser els ciutadans i ciutadanes d’Algemesí els que prenguen la decisió de veure o no un canal televisió i no les Administracions. És per això que els ciutadans i les ciutadanes d’Algemesí ací reunits apostem perquè els algemesinencs i les algemesinenques que ho desitgen puguen gaudir també tant de la TV3 com la resta de canals de la Corporació Catalana de Televisió tal i com fins el mes passat es venia fent. És per això que reclamem a les Administracions implicades que prenguen les mesures oportunes per tal que aquests canals arriben el més aviat possible a les nostres llars. És evident que no existeix cap impossibilitat tècnica per a que arribe donat que fins el moment els estàvem rebent.
En últim lloc instem a les diferents parts implicades a analitzar la situació existent i a reconsiderar la situació creada que castiga durament i excessivament a aquelles associacions que fins ara havien assumit les despeses de fer-nos arribar el senyal a tots els valencians i valencianes.
En Algemesí a 11 de març de 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
