Coalició Valenciana, partit insígnia del blaveramen, és el grup polític que aglutina a aquells que van dificultar el procés autonòmic, aquells que no volien que els valencians tinguérem autonomia, els que van introduir aberracions ben conegudes en el text de l'Estatut, els que van crear un clima de violència política insostenible durant la Transició, d'aquells que són instigadors ideològics de les morts de Miquel Grau i Guillem Agulló, i els que segueixen enverinant a la població amb polèmiques fal·laces que han encumbrat el paletisme. Coalició Valenciana és el feixisme vergonyant disfressat de valencianisme fals, "populachero" i ignorant.
Rumors del blaveramen?
Corre la notícia entre les converses al poble que el blaverisme concorrerà a les pròximes eleccions de maig baix el nom de "Identidad Reino de Valencia" (com sempre, els blaveros en "perfecto castellano"). Encara no s'ha pogut reunir quasi informació sobre el fet, però una volta aconseguida arribarà la seua pertinent publicació.
"Tea Party: l'experiència valenciana" de Vicent Partal
L'atemptat de dissabte a Arizona ha alçat una polseguera enorme. Sarah Palin i el Tea Party havien posat, literalment, dianes contra la congressista Gabrielle Giffords. L'atacant les va interpretar literalment i ara això ha portat el país a discutir si, en el ja famós mapa de la governadora d'Alaska, hi havia intenció o no n'hi havia. Un debat, em tem, inútil.
Ho dic per l'experiència de Tea Party que els valencians fa trenta anys que hem de suportar. El model que ara creix als Estats Units, i que alguns malden perquè també arrele en Espanya, els valencians el coneixem bé; el sabem resumir i sabem les conseqüències que té per a la societat que el cova.
En primer lloc hi ha el naixement: l'aliança entre l'extrema dreta i un mitjà de comunicació. Un procés curiós i atípic, però que es repeteix fil per randa. Franquistes i Las Provincias ací, extremisme republicà i Fox News als Estats Units, extremistes del PP i del grup Intereconomia a Espanya.
La presència d'un mitjà de comunicació no és anecdòtica, perquè s'hi exposa la principal acció dels Tea Party: negar el dret d'existir de l'altre. No és que discrepe del contrincant o l'ataque. És molt pitjor: li nega l'existència mateixa. No hi ha cap valencià que puga ser catalanista, no hi ha cap americà que puga ser d'esquerres, no hi ha cap espanyol progressista. El discurs és insistent i porta inevitablement a la violència. Ja que no pot ser que 'cap dels nostres' ho siga, qui ho és no és dels nostres sinó un cos estrany, aliè, que cal exterminar per al bé de tothom.
La diferència amb l'extrema dreta tradicional és que aquesta nega la democràcia. El Tea Party, no. Es limita a expulsar de la societat qui no combrega amb ells, bo i negant que això siga un atac a la democràcia: 'ja que no són dels nostres no poden participar en la nostra democràcia', vet-ho aquí.
Las Provincias, Fox News o Intereconomia són els creadors d'aquest entorn, adreçat a fer embogir els ciutadans normals a base de missatges apocalíptics, d'amenaces contra la seua forma de vida tradicional. D'invencions revestides de notícia. De l'or català al comunisme d'Obama.
I són també els mitjans, aquells 'mitjans', els que comencen la segona fase dels atacs, que en podríem dir de la diana. Perquè la de Palin no és pas la primera, evidentment. N'hi havia, per exemple, a casa del professor Sanchis Guarner el dia que li van enviar una bomba per correu. La vaig veure jo mateix a terra de l'entrada.
La diana, la pinta gent que no dispararà, però que, si no hi incités, ningú no dispararia. Gent que és ben clara i contundent a l'hora de mostrar-se 'comprensiva' amb la presumpta indignació popular (fabricada per ells mateixos) que s'alça contra els 'qui no són' valencians, americans o allò que toque. Els editorials de Maria Consuelo Reyna o els mapes de Sarah Palin són tot u: una incitació clara a la violència dictada per persones que en raó del seu estatut social converteixen la violència en una reacció raonable, elogiada fins i tot. Si gent com ells, amb estudis i ben situada, entén que una agressió és justificada...
I la tercera característica arriba sola: algú dispara o clava un ganivet, normalment quan ja fa mesos o anys que el llenguatge s'ha reduït a insults i que les petites baralles, les pintades, els atacs a seus o les amenaces ja són tan normals que no criden l'atenció. Així va passar amb Guillem Agulló i ha passat ara amb la congressista Giffords.
Després, després de les morts, ve la reacció alarmada dels agredits, la sorpresa de molts i la hipocresia dels promotors. Però no serveix de gaire res, perquè l'experiència valenciana ensenya que, una volta el verí és dins el cos, costa molt de foragitar-l'en. Només amb un nou consens social s'arracona el Tea Party, però abans cal plantar-se amb molta rotunditat contra la violència menor, la quotidiana, la de l'insult, la pintada i la desqualificació. I això a València no ho han volgut fer mai els qui manen, ni el PSOE, ni el PP.
Ho dic per l'experiència de Tea Party que els valencians fa trenta anys que hem de suportar. El model que ara creix als Estats Units, i que alguns malden perquè també arrele en Espanya, els valencians el coneixem bé; el sabem resumir i sabem les conseqüències que té per a la societat que el cova.
En primer lloc hi ha el naixement: l'aliança entre l'extrema dreta i un mitjà de comunicació. Un procés curiós i atípic, però que es repeteix fil per randa. Franquistes i Las Provincias ací, extremisme republicà i Fox News als Estats Units, extremistes del PP i del grup Intereconomia a Espanya.
La presència d'un mitjà de comunicació no és anecdòtica, perquè s'hi exposa la principal acció dels Tea Party: negar el dret d'existir de l'altre. No és que discrepe del contrincant o l'ataque. És molt pitjor: li nega l'existència mateixa. No hi ha cap valencià que puga ser catalanista, no hi ha cap americà que puga ser d'esquerres, no hi ha cap espanyol progressista. El discurs és insistent i porta inevitablement a la violència. Ja que no pot ser que 'cap dels nostres' ho siga, qui ho és no és dels nostres sinó un cos estrany, aliè, que cal exterminar per al bé de tothom.
La diferència amb l'extrema dreta tradicional és que aquesta nega la democràcia. El Tea Party, no. Es limita a expulsar de la societat qui no combrega amb ells, bo i negant que això siga un atac a la democràcia: 'ja que no són dels nostres no poden participar en la nostra democràcia', vet-ho aquí.
Las Provincias, Fox News o Intereconomia són els creadors d'aquest entorn, adreçat a fer embogir els ciutadans normals a base de missatges apocalíptics, d'amenaces contra la seua forma de vida tradicional. D'invencions revestides de notícia. De l'or català al comunisme d'Obama.
I són també els mitjans, aquells 'mitjans', els que comencen la segona fase dels atacs, que en podríem dir de la diana. Perquè la de Palin no és pas la primera, evidentment. N'hi havia, per exemple, a casa del professor Sanchis Guarner el dia que li van enviar una bomba per correu. La vaig veure jo mateix a terra de l'entrada.
La diana, la pinta gent que no dispararà, però que, si no hi incités, ningú no dispararia. Gent que és ben clara i contundent a l'hora de mostrar-se 'comprensiva' amb la presumpta indignació popular (fabricada per ells mateixos) que s'alça contra els 'qui no són' valencians, americans o allò que toque. Els editorials de Maria Consuelo Reyna o els mapes de Sarah Palin són tot u: una incitació clara a la violència dictada per persones que en raó del seu estatut social converteixen la violència en una reacció raonable, elogiada fins i tot. Si gent com ells, amb estudis i ben situada, entén que una agressió és justificada...
I la tercera característica arriba sola: algú dispara o clava un ganivet, normalment quan ja fa mesos o anys que el llenguatge s'ha reduït a insults i que les petites baralles, les pintades, els atacs a seus o les amenaces ja són tan normals que no criden l'atenció. Així va passar amb Guillem Agulló i ha passat ara amb la congressista Giffords.
Després, després de les morts, ve la reacció alarmada dels agredits, la sorpresa de molts i la hipocresia dels promotors. Però no serveix de gaire res, perquè l'experiència valenciana ensenya que, una volta el verí és dins el cos, costa molt de foragitar-l'en. Només amb un nou consens social s'arracona el Tea Party, però abans cal plantar-se amb molta rotunditat contra la violència menor, la quotidiana, la de l'insult, la pintada i la desqualificació. I això a València no ho han volgut fer mai els qui manen, ni el PSOE, ni el PP.
Etiquetes de comentaris: blaverisme, Espanya, País Valencià, poble valencià, Valencià, valencianisme
Judicis
"L’anomenada batalla de València no va ser res més que una actualització de la d’Almansa, com una altra més propera ha sigut la de les caixes, i les persones normals vivim qualsevol batalla amb tristesa i dolor. Sense totes aquestes derrotes, el poble valencià seria un dels més avançats d’Europa. Tenim condicions per a poder ser-ho. Tot el que ara som, ens ho hem guanyat a pols nosaltres sols."
''Tan absurd és negar la unitat com negar les diferències.''
"Primer, et minoritzen i després pretenen que la teua llengua i cultura siga considerada forastera al teu poble."
"Crec que som conscients que la nostra cultura passa per moments difícils, fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més menys proper"
“M’estime més una escola valenciana, si l’aconseguim, que tres o quatre coalicions –mal coaligades- que seran tan ‘nacionalistes’ com vulguen però que no alcen un gat pel rabo”
'Hem de donar solució als problemes que tenim a l’escala adequada i aquesta, ara ja no pot ser la “regional”, sinó la interregional''
"La política és una cosa massa important per a deixar-la en mans dels polítics"
Qui no llegiràs al Berca
Després de parlar de les columnes polítiques del primer Berca 2011, es la nostra obligació parlar de les agrupacions polítiques que resten fora dels plenaris de l'Ajuntament.
Retrocedim a les eleccions del 2007. Un històric d'històrics, el BLOC, va quedar-se per molt poc a les portes d'entrar a l'Ajuntamemt. El llarg conflicte intern amb un representant electe que els havia eixit bort, junt a massa temps donant suport al projecte caduc de Gregori passen factura. I aixina fou com els hereus de l'IPA de Joan Girbés (el Canari) i de la posterior UPV desaparegueren del panorama polític. "L'escampalpoll" començà a solucionar-se amb una rebrotament interna a finals del 2009 i al poc arribà el que podríem anomenar el "Contuberni Roig".
Pel que fa a ERPV, va viure un creixement a les passades eleccions, arribant als 399 votants, xifra gens menyspreable tenint en compte que era la primera volta que es presentaven en solitari, després de l'atzarosa aliança electoral del 2003 amb EU (que quasi acabà com el Rosari de l'Aurora) i en un àmbit amb possibilitats d'esdevindre hòstil. La participació de membres d'ERPV en determinats actes junt a les seues reivindicacions polítiques els ha convertit en objecte d'ús demagògic del PP, com abans de la seua aparició ho era el BLOC-UPV. També van ser cridats al "Contuberni Roig".
Ambdós partits es van trobar per primera volta a principis del 2010 en una reunió a tres bandes (EU-BLOC-ERPV) celebrada a un baix al Parc Salvador Castell. Cridats per una pinya d'independents de l'àmbit de l'esquerra local baix el clam de la necessitat de consensuar una llista electoral conjunta per a concórrer el 2011. Aquell "Contuberni Roig" va tindre una curta vida, sols tres reunions. Va morir al febrer, després d'una tensa quedada on s'enfrontaren els criteris igualitaris defensats per BLOC i ERPV front a les exigències desmesurades d'EUPV, que segons l'òptica dels dos primers, quasi demanava la dissolució d'ells dins d'una candidatura monopolitzada per EU. Aquella reunió s'acabà amb la promesa d'EU de la celebració d'una de nova que mai va arribar a ser convocada.
La defensa d'aquells criteris havia aconseguit forjar un pont de relacions entre BLOC i ERPV que fins aleshores no havia existit. Finalment, davant el pas del temps i la falta de resposta d'EU, els nacionalistes i els republicans cridaren als independents a una nova reunió que va ser l'embrió de Més Algemesí.
Però aquell embrió era molt diferent de la proposta inicial de candidatura consensuada. Estructurat en forma de plataforma política assemblearia i no com a coalició de partits, inicià el seu camí presentant-se el 27 de Maig a la sala d'actes del Casino Liberal. A poc a poc a anant prenent forma fins a la recent elecció del seu cap de llista, el professor i filòsof Josep Bermúdez, baix el novedós i democràtic mètode de les primàries obertes.
Com a nota a tenir en compte, Més Algemesí aconseguí desconcertar a la resta de partits polítics locals amb l'inclusió de tres esmenes (l'alliberament de l'AP7, una nova escola infantil pública i una rotonda al camí de la Creueta) als Presupostos Generals de l'Estat gràcies al grup parlamentari d'IU-ICV-ERC, maniobra inesperada i que desbancà tant al PP com al PSOE, que finalment anunciaren que donarien el seu suport.
A l'altra banda de l'espectre polític, el blaverisme sembla haver passat a l'inactivitat total. La desfeta electoral de Coalición Valenciana el 2007, amb els seus minsos resultats, ha sumit a la capelleta ultra del secessionisme local en un llarg somni del que molts esperen que no desperte. Ni estan ni se'ls espera.
Retrocedim a les eleccions del 2007. Un històric d'històrics, el BLOC, va quedar-se per molt poc a les portes d'entrar a l'Ajuntamemt. El llarg conflicte intern amb un representant electe que els havia eixit bort, junt a massa temps donant suport al projecte caduc de Gregori passen factura. I aixina fou com els hereus de l'IPA de Joan Girbés (el Canari) i de la posterior UPV desaparegueren del panorama polític. "L'escampalpoll" començà a solucionar-se amb una rebrotament interna a finals del 2009 i al poc arribà el que podríem anomenar el "Contuberni Roig".
Pel que fa a ERPV, va viure un creixement a les passades eleccions, arribant als 399 votants, xifra gens menyspreable tenint en compte que era la primera volta que es presentaven en solitari, després de l'atzarosa aliança electoral del 2003 amb EU (que quasi acabà com el Rosari de l'Aurora) i en un àmbit amb possibilitats d'esdevindre hòstil. La participació de membres d'ERPV en determinats actes junt a les seues reivindicacions polítiques els ha convertit en objecte d'ús demagògic del PP, com abans de la seua aparició ho era el BLOC-UPV. També van ser cridats al "Contuberni Roig".
Ambdós partits es van trobar per primera volta a principis del 2010 en una reunió a tres bandes (EU-BLOC-ERPV) celebrada a un baix al Parc Salvador Castell. Cridats per una pinya d'independents de l'àmbit de l'esquerra local baix el clam de la necessitat de consensuar una llista electoral conjunta per a concórrer el 2011. Aquell "Contuberni Roig" va tindre una curta vida, sols tres reunions. Va morir al febrer, després d'una tensa quedada on s'enfrontaren els criteris igualitaris defensats per BLOC i ERPV front a les exigències desmesurades d'EUPV, que segons l'òptica dels dos primers, quasi demanava la dissolució d'ells dins d'una candidatura monopolitzada per EU. Aquella reunió s'acabà amb la promesa d'EU de la celebració d'una de nova que mai va arribar a ser convocada.
La defensa d'aquells criteris havia aconseguit forjar un pont de relacions entre BLOC i ERPV que fins aleshores no havia existit. Finalment, davant el pas del temps i la falta de resposta d'EU, els nacionalistes i els republicans cridaren als independents a una nova reunió que va ser l'embrió de Més Algemesí.
Però aquell embrió era molt diferent de la proposta inicial de candidatura consensuada. Estructurat en forma de plataforma política assemblearia i no com a coalició de partits, inicià el seu camí presentant-se el 27 de Maig a la sala d'actes del Casino Liberal. A poc a poc a anant prenent forma fins a la recent elecció del seu cap de llista, el professor i filòsof Josep Bermúdez, baix el novedós i democràtic mètode de les primàries obertes.
Com a nota a tenir en compte, Més Algemesí aconseguí desconcertar a la resta de partits polítics locals amb l'inclusió de tres esmenes (l'alliberament de l'AP7, una nova escola infantil pública i una rotonda al camí de la Creueta) als Presupostos Generals de l'Estat gràcies al grup parlamentari d'IU-ICV-ERC, maniobra inesperada i que desbancà tant al PP com al PSOE, que finalment anunciaren que donarien el seu suport.
A l'altra banda de l'espectre polític, el blaverisme sembla haver passat a l'inactivitat total. La desfeta electoral de Coalición Valenciana el 2007, amb els seus minsos resultats, ha sumit a la capelleta ultra del secessionisme local en un llarg somni del que molts esperen que no desperte. Ni estan ni se'ls espera.
Etiquetes de comentaris: Algemesí, blaverisme, BLOC, BNV, Coalició Valenciana, eleccions 2007, eleccions 2011, ERPV, EU, EUPV, independents, Més Algemesí, nacionalisme
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
