L'atemptat de dissabte a Arizona ha alçat una polseguera enorme. Sarah Palin i el Tea Party havien posat, literalment, dianes contra la congressista Gabrielle Giffords. L'atacant les va interpretar literalment i ara això ha portat el país a discutir si, en el ja famós mapa de la governadora d'Alaska, hi havia intenció o no n'hi havia. Un debat, em tem, inútil.
Ho dic per l'experiència de Tea Party que els valencians fa trenta anys que hem de suportar. El model que ara creix als Estats Units, i que alguns malden perquè també arrele en Espanya, els valencians el coneixem bé; el sabem resumir i sabem les conseqüències que té per a la societat que el cova.
En primer lloc hi ha el naixement: l'aliança entre l'extrema dreta i un mitjà de comunicació. Un procés curiós i atípic, però que es repeteix fil per randa. Franquistes i Las Provincias ací, extremisme republicà i Fox News als Estats Units, extremistes del PP i del grup Intereconomia a Espanya.
La presència d'un mitjà de comunicació no és anecdòtica, perquè s'hi exposa la principal acció dels Tea Party: negar el dret d'existir de l'altre. No és que discrepe del contrincant o l'ataque. És molt pitjor: li nega l'existència mateixa. No hi ha cap valencià que puga ser catalanista, no hi ha cap americà que puga ser d'esquerres, no hi ha cap espanyol progressista. El discurs és insistent i porta inevitablement a la violència. Ja que no pot ser que 'cap dels nostres' ho siga, qui ho és no és dels nostres sinó un cos estrany, aliè, que cal exterminar per al bé de tothom.
La diferència amb l'extrema dreta tradicional és que aquesta nega la democràcia. El Tea Party, no. Es limita a expulsar de la societat qui no combrega amb ells, bo i negant que això siga un atac a la democràcia: 'ja que no són dels nostres no poden participar en la nostra democràcia', vet-ho aquí.
Las Provincias, Fox News o Intereconomia són els creadors d'aquest entorn, adreçat a fer embogir els ciutadans normals a base de missatges apocalíptics, d'amenaces contra la seua forma de vida tradicional. D'invencions revestides de notícia. De l'or català al comunisme d'Obama.
I són també els mitjans, aquells 'mitjans', els que comencen la segona fase dels atacs, que en podríem dir de la diana. Perquè la de Palin no és pas la primera, evidentment. N'hi havia, per exemple, a casa del professor Sanchis Guarner el dia que li van enviar una bomba per correu. La vaig veure jo mateix a terra de l'entrada.
La diana, la pinta gent que no dispararà, però que, si no hi incités, ningú no dispararia. Gent que és ben clara i contundent a l'hora de mostrar-se 'comprensiva' amb la presumpta indignació popular (fabricada per ells mateixos) que s'alça contra els 'qui no són' valencians, americans o allò que toque. Els editorials de Maria Consuelo Reyna o els mapes de Sarah Palin són tot u: una incitació clara a la violència dictada per persones que en raó del seu estatut social converteixen la violència en una reacció raonable, elogiada fins i tot. Si gent com ells, amb estudis i ben situada, entén que una agressió és justificada...
I la tercera característica arriba sola: algú dispara o clava un ganivet, normalment quan ja fa mesos o anys que el llenguatge s'ha reduït a insults i que les petites baralles, les pintades, els atacs a seus o les amenaces ja són tan normals que no criden l'atenció. Així va passar amb Guillem Agulló i ha passat ara amb la congressista Giffords.
Després, després de les morts, ve la reacció alarmada dels agredits, la sorpresa de molts i la hipocresia dels promotors. Però no serveix de gaire res, perquè l'experiència valenciana ensenya que, una volta el verí és dins el cos, costa molt de foragitar-l'en. Només amb un nou consens social s'arracona el Tea Party, però abans cal plantar-se amb molta rotunditat contra la violència menor, la quotidiana, la de l'insult, la pintada i la desqualificació. I això a València no ho han volgut fer mai els qui manen, ni el PSOE, ni el PP.
Ho dic per l'experiència de Tea Party que els valencians fa trenta anys que hem de suportar. El model que ara creix als Estats Units, i que alguns malden perquè també arrele en Espanya, els valencians el coneixem bé; el sabem resumir i sabem les conseqüències que té per a la societat que el cova.
En primer lloc hi ha el naixement: l'aliança entre l'extrema dreta i un mitjà de comunicació. Un procés curiós i atípic, però que es repeteix fil per randa. Franquistes i Las Provincias ací, extremisme republicà i Fox News als Estats Units, extremistes del PP i del grup Intereconomia a Espanya.
La presència d'un mitjà de comunicació no és anecdòtica, perquè s'hi exposa la principal acció dels Tea Party: negar el dret d'existir de l'altre. No és que discrepe del contrincant o l'ataque. És molt pitjor: li nega l'existència mateixa. No hi ha cap valencià que puga ser catalanista, no hi ha cap americà que puga ser d'esquerres, no hi ha cap espanyol progressista. El discurs és insistent i porta inevitablement a la violència. Ja que no pot ser que 'cap dels nostres' ho siga, qui ho és no és dels nostres sinó un cos estrany, aliè, que cal exterminar per al bé de tothom.
La diferència amb l'extrema dreta tradicional és que aquesta nega la democràcia. El Tea Party, no. Es limita a expulsar de la societat qui no combrega amb ells, bo i negant que això siga un atac a la democràcia: 'ja que no són dels nostres no poden participar en la nostra democràcia', vet-ho aquí.
Las Provincias, Fox News o Intereconomia són els creadors d'aquest entorn, adreçat a fer embogir els ciutadans normals a base de missatges apocalíptics, d'amenaces contra la seua forma de vida tradicional. D'invencions revestides de notícia. De l'or català al comunisme d'Obama.
I són també els mitjans, aquells 'mitjans', els que comencen la segona fase dels atacs, que en podríem dir de la diana. Perquè la de Palin no és pas la primera, evidentment. N'hi havia, per exemple, a casa del professor Sanchis Guarner el dia que li van enviar una bomba per correu. La vaig veure jo mateix a terra de l'entrada.
La diana, la pinta gent que no dispararà, però que, si no hi incités, ningú no dispararia. Gent que és ben clara i contundent a l'hora de mostrar-se 'comprensiva' amb la presumpta indignació popular (fabricada per ells mateixos) que s'alça contra els 'qui no són' valencians, americans o allò que toque. Els editorials de Maria Consuelo Reyna o els mapes de Sarah Palin són tot u: una incitació clara a la violència dictada per persones que en raó del seu estatut social converteixen la violència en una reacció raonable, elogiada fins i tot. Si gent com ells, amb estudis i ben situada, entén que una agressió és justificada...
I la tercera característica arriba sola: algú dispara o clava un ganivet, normalment quan ja fa mesos o anys que el llenguatge s'ha reduït a insults i que les petites baralles, les pintades, els atacs a seus o les amenaces ja són tan normals que no criden l'atenció. Així va passar amb Guillem Agulló i ha passat ara amb la congressista Giffords.
Després, després de les morts, ve la reacció alarmada dels agredits, la sorpresa de molts i la hipocresia dels promotors. Però no serveix de gaire res, perquè l'experiència valenciana ensenya que, una volta el verí és dins el cos, costa molt de foragitar-l'en. Només amb un nou consens social s'arracona el Tea Party, però abans cal plantar-se amb molta rotunditat contra la violència menor, la quotidiana, la de l'insult, la pintada i la desqualificació. I això a València no ho han volgut fer mai els qui manen, ni el PSOE, ni el PP.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada